A Els Reguers bufa...

LA PROGRAMACIÓ.....

2010-10-19T14:34:00.001-07:00

IV FIRA DEL ROVELLÓ DELS REGUERS

2010-10-19T14:26:00.000-07:00

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE VICENT PELLICER

2010-05-11T11:23:00.000-07:00

DIADA DE SANT JORDI I PREMIS LITERARIS VENT ESCRIT

2010-04-01T08:31:00.000-07:00

LA CURSA DEL VENT: 9 de maig del 2.010 la primera cursa de muntanya dels REGUERS

2010-03-10T08:13:00.000-08:00

Vista des de dalt del Farrubio....

Visita el blog oficial de la cursa

2009-12-28T01:52:00.000-08:00

El grup empresarial suïs Bévue SCP te previst obrir l’hivern del 2011 un complex turístic de neu i muntanya als ports de Tortosa-Beseit. Promotors y tècnics de la empresa han mantingut aquesta setmana reunions amb veïns de la zona per a informar de primera ma de les actuacions que es pretenen portar a terme, que serà presentat una vegada modificada la normativa del pla d’ordenació dels parc Natural de Tortosa-Beseit.

La intenció de la promotora es continuar informant a veïns i ajuntaments al llarg de les pròximes setmanes d’un projecte que te prevista una inversió de 100 milions d’euros.

El pessebre d’Honorato

2009-12-16T13:33:00.000-08:00

Un any mes el nostre veí Honorato ens sorprèn amb el seu pessebre, ple de detalls i creacions pròpies que fan la delícia de grans i menuts. Tot un espectacle per a la vista.

Les feines de muntatge comencen el dia 10 d’octubre per a que en aquestes dates tots poguéssim gaudir d’aquest meravella.

Gaudiu de les instantànies, però si es possible aneu a veure’l, no us defraudarà i sobretot porteu als xiquets.

Tots els detalls són de construcció pròpia, arbres, fruites, hortalisses, fuets, xoriços, baldanes, ferramentes, sacs,....

2009-12-05T01:50:00.000-08:00

Hem canviat el poble de lloc?

Aquesta setmana han col•locat una nova senyalització vertical, al punt kilomètric 4,2 a l’alçada de la urbanització Els Pilans.

Com es pot apreciar en les dues fotografies adjuntes sembla que ara per a anar al Reguers haurem de passar per Alfara.

Sembla que s’han avançat al dia del sants inocents ?.

LOS MALEANTES al REGUERS

2009-12-02T09:00:00.000-08:00

Lo dia 25 de desembre a les 12 de la nit, al Local del Ball, concert de música Rock i després música DJ "hasta altas horas de la madrugada".... Música en viu per al dia de Nadal, Vos esperem !!!!

ELS TRES XIQUETS

2008-08-27T09:19:00.001-07:00

En una casa vivien tres persones felices que es deien Mireia, Paco i Meritxell. Tenien 4, 16 i 8 anys. Tenien els cabells amb rínxols i els ulls verds com el mar. Un dia van anar de festa major. Es van comprar un gelat. Van pujar a les colxonetes. Se'n van anar a casa. I van anar a dormir.

Cinta Arasa, guanyadora en la categoria 1 (5 i 6 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

LES AVUNTURES DE L'IRIS I L'AROA

2008-08-27T09:10:00.000-07:00

Hi havia una vegada una nena que es deia Aroa i la seva germana petita es deia iris. Les dues germanes eren pobres i no tenien pares. L'Aroa va despertar a la seva germana i li va dir:

- Iris! Desperta't!

Quan l'Iris es va despertar, l'Aroa li va dir que havia vist un ós i se n'havien d'anar. L'Iris li va dir que d'acord, però tenien que anar ràpid. Quan van fugir estàven en un bosc i l'Iris va dir que estaven perdudes, i l'Aroa va dir a la seva germana que mirés que a un arbre hi havia un forat de colors, i van córrer fins allà.

De repent, van entrar a un món màgic on hi havien follets, fades... Al dia següent, les dos germanes van anar pel bosc màgic que era el lloc on havien entrat el dia abans. Van caminar molt, però elles no sabien que havien entrat en un bosc màgic fins que... van veure una fada, es van fregar els ulls i unes a les altres es van dir que si allò era real. La fada les va ajudar i els ho va dir: que estaven en un bosc màgic i divertit, i elles es van quedar a viure durant tres anys.

Quan l'Aroa tenia tretze anys es va enamorar d'un príncep. Sempre es veien i es feien petons, però al bosc màgic hi vivien un exèrcit de nans que van fer una emboscada al príncep i el van matar.

L'Aroa es volia menjar i com que la seva germana Iris era molt llesta li va dir que fes alguna cosa per matar als nans i en una gota de poció va matar a tots els nans i com que l'Aroa va matar al jefe dels nans i també als demés nans, el príncep va tornar a viure, es van casar i es van prometre amor etern.

Janina Barberà, guanyadora en la categoria 2 (7 i 8 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

'Els éssers fantàstics'

2008-06-15T10:20:00.000-07:00

Fa molts anys en un poblet d’Anglaterra, tots els habitants hi vivien molt bé.

Una nit d’estiu va passar una cosa extraordinària i alhora horrorosa. A casa del granger més famós del poble un gall va pondre un ou, una serp es va tragar l’ou i un gripau el va covar. A l’endemà el granger va anar a veure si les gallines havien post algun ou, però el granger no va veure cap ou si no un gripau covant un ou. El granger, que es deia Paco, va obrir el galliner va tirar el gripau a una bassa, va agarrar l’ou i va esperar 5 minuts, després va veure com de l’ou sortia un cap de gall, després anava sotint un cos i per últim una coa de serp. En Paco no s’ho podia imaginar, era un basílisc.

Va córrer cap al poble i va avisar que havia nascut un basílisc. Tothom es va tancar dins de casa perquè els basíliscs només amb la mirada et poden matar.

Aqeull basílisc es va reproduir i els basíliscs no paraven de matar a gent, però no només d’aquell poble sinó també dels del costat.

Mentre, a Escòcia, l’home més ric, el senyor Robbins Williams contemplava com els basíliscs destruïen Anglaterra; ja que si Anglaterra era destruïda, ell seria el millor de tota la zona. Una tarda el fill del senyor Williams que es deia Geni es va assabentar de que a Anglaterra l’estaven destruint esl basíliscs. VA anar a parlar amb el seu pare, i li va dir:

Pare per què no ajudes a Anglaterra?
- Fill, saps molt bé, que si desasparegués Anglaterra seria el millor de tota la zona!
Però pare...
Ni pare, ni parar!
Si tu no els ajudes, els ajudaré jo!

Geni va anar a parlar amb Magnus, l’home més vell i savi de tota Escòcia i va dir:

Bon dia Magnus.
Boon diiaa fill meeu. Què et passaa?
No t’has assabentat?
Noo
Doncs que Anglaterra s’està destruint, pels Basíliscs
Què, què, què?
- Si, Magnus.
Suposo que voldràaas que faci alguuna cosa, perquè el teu paare no hi vol feer reees. No?
Si
Mira nooii hauràs d’anaar al regne deels éssers faantàstics, ells t’ho explicaran millor que jo.
I on està aquest regne?
A la Muntanya Sagrada d’Irlanda.

A l’endemà en Geni va fer-se una maleta i va anar a l’aeroport privat dels eu pare. VA agrarrar un avió fins a Irlanda. Quan va arribar va anar en busca d’un poble molt petit anomenat New Castre que estava prop de la Muntanya Sagrada.

Era la muntanya dels éssers fantàstics. En Geni va preguntar a una noia que caminava per allí per on s’anava a la muntanya dels éssers fantàstics i la noia li va dir:

Tu cres amb aquestes coses? Això ho diuen els iaios ximples, com el meu iaio. Tot i així, et diré on es situa aquesta muntanya tan famosa i misteriosa.
Gràcies a déu que m’ho dius!
Mira veus aquesta sendera, tira-hi recte allí t’aniràs trobant set sortidors. Entra a l’últim i veuràs un camí llarg on te trobaràs dotze arbres i un arbust. Just allí comença el bosc dels éssers fantàstics. Però vull que sàpigues que mai ningú n’ha vist cap.
Gràcies, i adéu.
Adéu.

En Geni va fer cas a la noia, però quan va arribar al bosc l’hi va agarrar por perquè estava molt fosc. Es va muntar la tenda de campanya i es va gitar a dormir. De sobte va veure una llumeta i va sortir de la tenda. VA veure un elf. L’elf li va dir:

Què hi fas aquí jovenet?
Busco a algun ésser per a que m’expliqui unes coses.
T’ho explicaria jo però prefereixo que t’ho expliqui la meva amiga, la Reina del Bosc.
I qui és la reina?
És una fada que es diu Clavellina, però per a trobar-la haurem de buscar-la per tot arreu.
D’acord. I per cert, em dic Geni.
Jo sóc l’elf Requi.
Encantat.
Mira, et dic el que haurem de fer. Haurem d’anar a l’estació dels unicorns i pegassos. Després, recorrerem el bosc, buscant a la reina i per últim, anirem al castell de la nostra reina la fada, si encara no l’hem trobada.
Al cap de cinc minuts caminant pel bosc varen veure l’estació dels unicorns i pegassos.
Mira, aquest és en Milun, el meu unicorn. Què, t’agrada?
Es clar que si!
Aquest serà el que ens portarà a fer la visita pel bosc. Munta-li a l’esquena i dis-li: aouu. Jo ja us agarraré volant.
Aouu! Uaoooh! Això si que és vida!
Mira, ja sóc aquí.

En Requi li va ensenyar el lloc on feien el menjar, on es reunien tots els éssers, el poblat, etc. Però en Geni va veure un lloc fosc i va preguntar que era. I en Requi li va contestar:

Allò és el castell dels éssers doletns, com ara orcs, licantrops, minotaures, dracs (alguns), drows, hipocamps, hidres, harpies, grius, estirges, rocs, gàrgoles, cèrbers, zombis, vampirs, ombres, malsons, gorgones, gegants, golems... Si vols, ens hi acostem, però tot sol no hi vinguis mai, tot i que les fades n’han fet encanteris per a que no hi puguen sortir.

Al cap de 10 minuts ja estaven a prop del castell de la reina, la fada.

Mira, veus aquell arc de Sant Martí?
Si
Aquell és el castell de la reina i de les tres filles. La Nini, la Umbrella i la Zica.
Toc, toc (van trucar a la porta).
Endavant!
Hola Requi, com estàs? I aquest qui és?
Estic bé i aquest és un noi que es diu Geni i vol parlar amb tu.
D’acord, estaré encantada. Passa a la sala que et guiaran les meves filles.
Mira, ves a dlat i a una porta verda, entra-hi. La mami ara vindrà.

La reina fadava parlar amb en Geni i aquest li va explicar el fet de perquè estava allí i la fada li va dir que per vèncer als basíliscs havia de dir a tots els habitants d’Anglaterra que es posessin tot el cos recobert de miralls i així la mirada mortal d’aqeusts animals els hi rebotaria i es moririen. En Geni va preguntar:

D’on treuré tants miralls?
Te’ls donaré jo, i els portaràs volant però seran invisibles. Quan arribes a Anglaterra es tornaran a fer visibles.
D’acord i gràcies per tot.
Mami perquè no es queden Geni i el tiet Requi a prendre el té?
D’acord, us voleu quedar?
Si.
I tant que si!
Moli prepara sis tasses de té!

Varen passar una hora i la fada li va dir:

Et donaré una bola de poder, així, si tens por d’alguna cosa et podràs defensar i ara ves-te’n que es farà fosc.
Adéu i gràcies.

En geni va anar fent camí però malgrat tot quan va passar per la vora del castell dels éssers dolents, resulta que una ombra s'havia escapat seguint a un follet que havia anat a donar-los de menjar. Així que l'ombra va decidir seguir a en Geni.

Quan ja feia quasi deu minuts l'ombra es va cansar de seguir-lo i va decidir atacar-lo.

En Geni se'n va adonar i li va llençar la bola màgica i l'ombra va tornar al castell dels dolents. En Geni va arrancar a córrer, va tornar al poblet, va agarrar un avió fins a Anglaterra i va comunicar a tots els habitants d'Anglaterra que es posessin els miralls que havia portat i anessin a veure tots els basiliscs.

Els basiliscs van atacar a ala gent i quan es van veure al mirall van morir i així va acabar la batalla. Anglaterra va decidir que en Geni fos el rei i el seu pare el senyor Robbins Williams va fugir de ràbia no se sap a on, però diuen que a un poblet que es diu Els Reguers de Catalunya.

I dels éssers fantàstics ningú en va tornar a saber res, però en Geni els anava a veure sovint. I ell mateix va canviar l'escut d'Anglaterra, posant-hi els símbols dels éssers fantàstics com agraïment de la seva ajuda.

Mar Sebastià, guanyadora en la categoria 3 (10 i 11 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

'El desig'

2008-05-25T08:44:00.000-07:00

Hi havia una vegada un nen que passejava pel carrer quan va veure un home gran que va caure al mig del carrer. Ell el va anar a ajudar i aquell home li va dir que es compliria el desig que ell vulgués i ell va dir que no volia cap desig, però aquell home va dir que quan vulgués demanar un desig que el cridés.

El nen va continuar fins que va arribar a casa. L'endemà, quan va sortir de casa uns homes el van segrestar. Se'l van emportar a una casa molt apartada d'on vivia i el van tancara a una habitació d'on no podia sortir. Aquella casa era molt fosca i el nen tenia por, després els segrestadors van obrir la porta i li van portar menjar i van marxar.

El nen va veure que s'havien deixat la porta mal tancada i es va escapar però al sortir de la casa va veure que tornaven els segrestadors i va tornar a l'habitació. Els pares del nen el buscaven per tota la ciutat i no el trobaven i van avisar a la policia, però la policia no el va trobar. El nen va recordar el que li havia dit aquell home vell, el va cridar i va aparèixer com per art de màgia. El nen va demanar que volia tornar a casa. I va aparèixer a casa. Allí estaven els seus pares i la policia. El nen va dir a la policia on estaven els segrestadors i els van tancar i tot va tornar a la normalitat.

Fèlix Mur, guanyador en la categoria 4 (12, 13 i 14 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

'Los d'avans (“los d'antes”)'

2008-05-14T12:27:00.000-07:00

Los que varem nàixer fa alguns anys érem la generació de la “espera”, teníem que esperar-nos almenys dues hores ans de prendre el bany perquè si no ens moriríem d'un tall de digestió.

Els diumenges ens deixaven tot el matí sense menjar res fins l'hora de la comunió, no se com vam poder aguantar-ho!!

Els que vam tindre lo privilegi de poder viatjar en cotxe o fèiem sense el cinturó de seguretat i sense airbags i fèiem viatges en 5 i 6 persones durant moltes hores amb 600, 850 ts, 124, etc. i no passava res. Les carreters quantes poques eren les rectes que senties dir “he posat el cotxe a tope”, deien els grans al bar fent un caragillet en los amics. Ai, no se com estem vius!!

I les sortides en bicicleta: això ja era la “hòstia”. Baixàvem per les costes a “tot drap” i sense casc. “Que era això?” Ni sense fresn, bueno amb la sabatilla frenant roda, quina pudor a goma cremada. No se com estem vius!!

I l'aigua, quan arribàvem tots suats de jugar i de córrer ens apilotonavem tots a la font “chupan” el grifo i bevent a la font, en aquella aigua tan fresca i bona. I quant preníem lo bany als safareixos plens de granotes, serps, sapos i cullerots. I tot ple de llac, si xalàvem!! I no vam agafar mai cap malaltia.

Els arbres ens deien, puja que veuràs com es veu tot des d'aquí a dalt!!! Escalant aquí, agafant allà la rama, “uf...” que es trenca però, ja soc a dalt!! Ala quina vista, quina sensació a les cames i ala panxa i que petits es veuen els de baix; “això és bestial” jo pujaré una mica més amunt. Estàvem locos!!

Les pedres eren els millors juguets que hi havien, podíem anar pel barranc saltant amunt i avall escalant o saltar de pedra en pedra a veure qui feia el mateix que l'altre o perquè no, també servien per ajudar-nos a resoldre alguns problemes, acasant-mos a cop de pedra, però no passava res, quatre bonys, uns quants plors, dos punts de sotura o una mica de mercromina i ja està. No culpàvem ningú erem responsables de natros mateixos.

Jugàvem de sol a sol tot el dia, érem il·localitzables, però quan es feia fosc no hi faltava ningú a casa. Havia una cosa que no ens havia explicat ningú, però que si sabíem el que era, “lo respecte”, el teníem als pares, a la gent gran, professors i a l'alguacil, això no vol dir que no en fèiem de les nostres i tant però tots sabíem que si el professor t'havia pegat un carxot si ho deies a casa te'n pegaven dos. Si trencàvem algo pagàvem lo que fèiem i ningú s'amagava, somiem les conseqüències sense rechistar. Quan mos acassaba l'alguacil corríem tot el que podíem perquè el respectàvem i perquè es feia respectar.

El CINEXÍN, allò si que era cine que quan marxava la llum del poble que era bastant sovint, en una espelma corrents a treure el cinexin per poder veure una i mil vegades les mateixes pel·lícules de Pluto, lo Pato Donald, etc.

Quan anàvem al cine del poble, entravem a la sala en aquell soroll de fusta, tot el terra era de fusta i les butaques. Després s'apagava la llum i “tataxan” el NODO et quedaves distret mirant aqeulls reportatges que no sabies ben bé para que eren. I parlant de cine, les pel·lícules de charlot. Com es pot entendre d'humor sense haver vist Charly Chaplin. Som uns afortunats.

De tan en tan organitzàvem algun ball o alguna festa en algun almacen del poble per poder ballà en les xiquetes i esperar a veure qui podia ser la nostra xicota a la que podíem aspirar. Quan ja es decidia la cosa l'invitaves a ballar. Si tot anava bé et deia en una veu molt tímida, sii ballem. Humm... aquell olor a perfum, les primeres vegades agafant-mos a ballar, que estrany, aquelles pessigolles a la panxa i aquelles cançons. Si! Les de Julio Iglesias i Camilo Sexto i si algun dia veiem arribar el moment en les fosques ens fuionàvem en una besada i més avant... la mà al cul i ens abraçàvem durant varies cançons. Era meravellós descobrir les coses pels nostres instints, aquella “desinformació” era meravellosa, no hi havien pasos prefixats, no sabíem que era un preservatiu. Em sento tant afortunat d'haver descobert les coses per mi mateix; les he disfrutat tant que encara les assaboreixo ara.

Que li passa ara als xiquets que no en tenen mai prou i sempre estan insatisfets? Potser que els falta lo que jo vaig tindre, potser que els volem donar tot més fàcil i el que estem fent és que no adeprenen les coses per si mateix. A veure si lo que nosaltres li diem “mancances” ara resulta que és lo que ells “no tenen”.

Desitjo a tots els xiquets i xiquetes que tingueren lo que jo vaig tindre!!

Adéu amics

Miquel Vidal, participant en la categoria 5 (majors de 14 anys) del. Premi literari Vent Escrit.

'L'habitació dels somnis'

2008-05-12T11:27:00.000-07:00

Allí estava jo, enmig la pluja, paralitzat per alguna cosa. Com si estes hipnotitzat, contemplava aquell edifici polsós: la seva estructura, les figures de la façana, aquells finestrals tètrics..... mai abans havia tingut aquesta sensació hi passava totes les tardes quan tornava de l’escola però avui era diferent. De sobte vaig sentir una veu que em cridava, se sentia llunyana, molt llunyana. Era la mare, i em vaig despertar com si estes en un somni, la mare venia corrents, això no era bo.

-Pol, el pare es aquí.

Mentre ella m’agarrava la ma el meu cervell no parava de pensar: no, no potser, ell no pot tornar. Hi ha alguna relació amb la seva tornada i el que havia sentit aquella tarda?... Quan vam arribar a casa el pare era allí palplantat enmig del passadís, en veure’m va abraçar-me però jo ja no sentia el mateix que fa uns anys i me’n vaig anar a la meva habitació. L’endemà vaig anar a l’escola com tots els dies, la mare em va dir:

- No facis tard aquesta tarda, que el pare vol sopar d’hora i ja saps com es posa si no hi ets. Si massa que ho sabia, almenys havia pogut dormir tranquil aquella nit.

La mare m’havia matriculat a un col·legi nou, on em quedava tot el dia fins a la tarda, a l’hora de dinar quan em vaig asseure a la taula alguna cosa no parava de ballar dins al meu cap: era aquell edifici no sé que tenia però havia de tornar-hi era superior a mi. Quan vaig acabar me’n vaig anar una estona al pati a llegir ja que no tenia gaires amics, al cap d’una estona va tocar la sirena que ens avisava que començaven les classes de la tarda.

Les dues hores em van passar volant, no me n’havia adonat que ja feia cinc minuts que la professora se n’havia anat i només quedava jo en aquella classe. Quan vaig sortir vaig agafar el camí més llarg cap a casa, per què ho feia?, es que tenia por d’arribar a l’altura de l’edifici? No, no pot ser havia estat tot el dia pensant que volia tornar-hi, no podia ser això. Sense adonar-me’n vaig arribar-hi, allí estava ja m’havia decidit: hi havia d’entrar. Vaig obrir la reixa i quan ja havia agarrat el pany de la porta vaig recordar: - El pare!, no vol que faci tard , sense pensar-m’ho dues vegades vaig enfilar el camí cap a casa, avui no es el dia ja ho tornaré a provar.

Quan vaig arribar a la cantonada de casa ja vaig sentir els crits, avui hi havia moguda, vaig pensar. Sense dilació vaig enfilar les escales cap a la meva habitació, però el soroll cada cop era més insuportable, de sobte la porta es va obrir de bat a bat, era ell venia decidit a fer alguna cosa. La mare era darrere seu intentant parar-lo però no ho va aconseguir. Ja ho havia tornat a fer, el meu cos cada vegada era més resistent com si hi hagués alguna cosa que em portava lluny d’allí.

Quan la cosa es va tranquil·litzar el meu cap va tornar en sí , ja estava decidit aquella seria la nit. Vaig agafar la llanterna que la mare m’havia regalat pel meu aniversari, el sac de dormir i dues barretes de xocolata que havia agafat del menjador, sense fer soroll vaig sortir per la finestra i vaig dirigir-me cap a la casa sense mirar enrere. Quan hi vaig arribar no se sentia ni una mosca, em va agarrar una mica de por, però estava decidit no volia tornar a casa meva. Vaig obrir la reixa com havia fet per la tarda i vaig enfilar el camí cap a la porta principal, de sobte la porta davant meu es va obrir sola com si la casa tingués vida pròpia i m’invités a entrar. Tot era fosc, no es veia res de res, i vaig decidir explorar les estances. Primer el menjador, era enorme, una mica polsós i amb teranyines, segurament va ser un menjador de luxe en els seus temps; després, la cuina i finalment vaig pujar la gran escalinata per a buscar alguna habitació en condicions per a passar la nit.

Un cop vaig ser al pis de dalt, vaig sentir un soroll i els pels del clatell se’m van eriçar, al girar-me vaig veure com un llum que provenia d’una de les habitacions però la porta era tancada. Estava mort de por però ja m’havia decidit, no podia fer marxa enrere, i vaig pensar que algú havia fet el mateix pensament que jo. Em vaig acostar a la porta i vaig provar d’obrir, una llum molt intensa va envoltar-me i de sobte vaig caure a terra perdent el coneixement.

Quan vaig obrir els ulls, em vaig trobar dins al meu llit i vaig pensar quin somni més estrany. Baixant les escales de casa, vaig sentir una olor que feia molt de temps que no sentia –la mare a fet galetes -, allí estava ella com mai abans l’havia vist, ja no plorava, estava contenta fent l’esmorzar per a mi i el meu pare. Ell també era a la cuina, alguna cosa em va fer retirar però no m’ho podia creure, l’estava ajudant, la seva cara havia canviat i la seva roba també, ara tenia una feina.

Era alguna cosa inexplicable, l’últim que recordava era que estava palplantat davant la porta d’una de les habitacions de la casa, aquella casa ........ No ho podia creure però era tant real i em sentia tant bé que no ho vaig dubtar : “potser m’ha arribat l’hora de ser feliç a mi també”.

Passaven els dies i allò era un miracle : ara si som una família. Totes les coses que no havíem pogut fer en aquells anys, ara es feien realitat. Però hi havia alguna cosa que no em deixava, era un pensament que es repetia continuament : això no pot ser real, alguna cosa falla. Per la nit, em disposava a ficar-me al llit com sempre i quan vaig aconseguir adormir-me ho vaig veure clar, davant meu tenia la imatge de la mare, però ja no somreia sino que em repetia “ajuda’m.....” Vaig aixecar-me d’un bot, no podia deixar la mare sola encara que allò fos meravellós, no, no podia deixar-la sola. No sabia com sortir d’allí i em vaig posar molt nerviós, de sobte el cap em va començar a donar voltes i tot es va quedar en blanc. A l’incorporar-me em vaig adornar que tornava a estar al passadís de la casa, ho havia aconseguit, havia de tornar a casa de seguida. Vaig enfilar-me escales a baix i sense mirar enrere vaig dirigir-me a casa.

Quan vaig ser a la cantonada, alguna cosa anava malament, al voltant de casa meva hi havia un gran aldarull. M’hi vaig acostar sense pressa, obrint- me pas entre la gent. Quan vaig aixecar el cap la vaig veure: allí estava plantada en mig de la porta, parlant amb un home, tota la tensió que havia acumulat en un moment va marxar sense deixar rastre. Quan ella em va veure, la cara li va canviar, i es va acostar a mi amb els braços oberts fent-me una abraçada tant forta que gairebé erem una sola persona per uns moments. Jo estava una mica desconcertat i de tot el que m’explicava només em vaig quedar amb unes paraules: fill meu, el pare ja no tornarà més.

Han passat vint anys, ara passo davant d’aquella casa tots els dies per a portar els meus fills a l’escola i no hi ha cap dia que no li doni les gràcies per mostrar-me una mica de llum a la meva vida grisa i haver-me pogut endur aquell record del meu pare.

Mònica Sebastià, participant en la categoria 5 (majors de 14 anys) del. Premi literari Vent Escrit

'El noi del vent' - Premi de la categoria 5 dels Premis Vent Escrit

2008-05-08T05:26:00.000-07:00

El noi del vent

Tenía divuit anys acabats de complir. Era alt, sec com un pal i amb els cabells llargs i desendreçats; aquesta era, al menys, la primera impresió que t'emportaves d'ell quan el miraves de cap a peus.

Vestía amb roba bastant passada de moda i unes esportives mig gastades de la sola.

Era estiu, feia calor, el sol cremava quelcom que no estés a l'hombra.

Ell es passejava pel poble sota la mirada atenta de tothom. No semblava importar-li massa sentir-se observat. Caminava amb un pas molt tranquil, arrossegant els peus pel terra.

En el mateix moment, la seva tieta comentava al mercat de la plaça una de les bogeries que el seu nebot havia fet.

La gent deia que era un noi tocat de l'ala, que estava malament del cap, vés a saber; potser per culpa del vent.

El vent; l'única cosa que tothom al poble detestava era, precisament, el vent. Era un poble molt ventoler i els seus habitants sempre es queixaven de que hi bufava en excés.

Ell, ben al contrari, quan algú li preguntava quina era la cosa que més li agradava del poble la seva resposta era, sense excepció, el vent.

Potser per això, potser pel seu aspecte desenfadat i diferent, potser pels seus gustos extranys, per la seva roba o per la seva extravagància, s'havia guanyat la fama d'esbojarrat entre els veïns de la vila.

-Mira si n'és de boig!- li deia la seva tieta a la venedora de fruita- T'en recordes de la ventada de fa un mes i mig?- continuà la tieta- Tots estàvem dins les cases refugiats del vent pregant a Déu per a que parés i ell va i desapareix!- explicà- el meu germà i ma cunyada ja no sabíen per on buscar-lo fins que caent en la pesada de les seves extravagàncies, van pujar al terrat i allí se'l van trobar, al terra, amb els braços en creu, pàl·lid com un mort, amb la cara tensa i gelat com un cuc.

-I què hi feia allí?- Preguntà la venedora.

-Ah! Sas que va dir? “Dixeu-me, estic abraçant el vent”- contestà la tieta.

-Doncs quin poc suc! Si que està boig!- exclamà la venedora.

Ell però, aliè a la conversa que s'estava portant a terme, continuà el seu passeig.

Cal esmentar que, des de ben petit, ja era diferent a la resta dels seus companys d'escola que, en acabar les classes, es trobaven per jugar amb les seves videoconsoles.

Ell mai en va tindre cap, el seu juguet preferit era el seu estel, el que li van regalar pel seu cinquè aniversari.

Trobava absurd el que els altres nens feien, així que, es va jurar a ell mateix que mai seria tan ingenu, tan igual com la resta.

Als vuit anys col·leccionava estels, de diferents formes i colors.

La seva major diversió era, en sortir de col·legi, anar al descampat del costat de casa seva i fer-hi enlairar els seus estels.

El vent bufava amb força, ell però el sentia com si fos una suau brisa que li acariciava el rostre; era una sensació indescriptible, com la que sent un fill quan la seva mare l'acarona.

Sempre havia tingut un somni, un somni del qual ell era l'únic coneixedor del contingut, un somni guardat en el lloc més remot del seu cor, un somni dèbil, tènue, minso, pero suficientment important com per a permanéixer present en el seu cap.

Mai no li havia explicat a ningú que el seu somni més gran, era poder volar, per sentir el vent directament contra el seu cos, volar entre núvols, veure el món, la gent, les coses... des d'una perspectiva diferent sempre que ho desitgés.

Ell s'ho imaginava com un estat de felicitat màxima.

Era la cosa que més desitjava en el món, tot i que era conscient de que era una il·lusió irrealitzable... al menys directament.

Mentre passava per la plaça de la font es va creuar amb la senyora Fina, professora de filosofía jubilada, i aquesta, com sempre, en lloc de mirar-lo amb una expressió extranya, el mirava amb dolçor.

Era com si li parlés amb la mirada. El magnetisme dels seus ulls l'atrapava. Estaven plens de bondat.

No li havia parlat mai en la vida pero tenia la sensació de que era coneguda desde feia molt temps.

Es decidí a saludar-la.

-Bon dia senyora Fina; com està?

Ella li respongué amablement:

-Molt bé noiet. I tu?

-Vaig fent- digué ell.

Acte seguit la senyora Fina es tornà a adreçar a ell.

-No et preocupis pel que la gent digui de tu, jo sé que no ets com diuen. T'he vist créixer des de petit. La gent tendeix a rebutjar als qui són diferents a la majoria com a tècnica de defensa; Per por a que allò que és diferent a ells sigui millor. El que no saben és que ningú és millor o pitjor, sinó que tots sóm iguals, pero uns sabem somiar i deixar-nos emportar espiritualment per allò que ens envolta i els altres no. Cadascú s'emprén la vida a la seva manera, i hem d'aprendre a respectar-ho sense menysprear-ho. Jo estic amb tu.

Ell es quedà mut; no sabia ben bé com reaccionar, era el primer cop que algú el tractava com a una persona normal i corrent. Volia donar-li les gràcies a la bona dona pero no va poder.

Ella se'n va adonar i donant-li un copet a l'esquena li digué:

-Pensa en el que t'he dit.

I se'n anà caminant.

Reaccionant com pugué li va dir:

-Estigui segura de que ho faré.

Continuava fent calor, i com no, amb el vent fent-se sentir, encara que fos suaument.

Havíen passat els anys. Gairebé tot estava igual al poble; gairebé, però no tot.

Aquell noi esbojarrat ja tenia 23 anys. Feia un any que havia acabat els seus estudis universitaris.

Pero ben bé no tenia clar si era al que volia dedicar-se en realitat.

Ell, distret a la terrassa de casa seva, observà com una ràfega d'aire va fer volar un paper. Allò li va recordar una cosa.

Cinc anys enrera, un calorós dia d'estiu, després de trobar-se amb la senyora Fina, mentre anava cap a casa, una ràfega de vent (com no podia ser d'altra manera) li estampà a la cara un butlletí d'esports d'aventura amb una fotografia d'un parapent a la portada.

Va ser, en aquell precís instant, quan va entendre la relació que hi havia entre totes les coses i que cinc anys enrera no havia sigut capaç d'assimilar.

La senyora Fina, el vent i el parapent.

Allò era la síntesi del que sempre havia buscat.

Així que, des d'aquell moment decidí que allò seria el que ell faria.

Es va sentir molt emocionat perquè allò si que li agradava de debò.

Pensà: “Com no me'n havia adonat abans?”

Sí, aprendria a volar en parapent, ala delta, globus... i després s'hi dedicaria en cos i ànima.

I així fou.

El primer cop que pujà en un parapent, experimentà una sensació única, indescriptible. Era com si el vent el traspassés, una sensació similar a la que havia experimentat aquella nit de molt de vent al terrat de casa seva uns quants anys enrera.

Pero ara, a més estava volant.

Era la fusió entre el que més li agradava i el seu somni. Volar mentre el vent li abraçava tot el cos.

Era el que sempre havia estat desitjant experimentar.

Passats uns mesos ja ho dominava tot a la perfecció, era com si hagués nascut sabent volar, així que cregué oportú fer d'això la seva feina.

Es muntà una escola d'esports d'aventura al poble.

El negoci li anà de meravella, millor impossible, i a més aconseguí que tota la gent jove s'hi interessés; tots els seus antics companys d'infància, convertits ja en mecànics, abogats, cambrers, professors, metges... eren els qui, en cap de setmana quan tenien el seu temps lliure, aprofitaven per fer esport d'una manera que mai haurien pogut imaginar.

Ell havia deixat de ser aquell noi amb pinta d'esbojarrat als ulls del veïnat, ben al contrari, ara era molt admirat al seu poble, i tothom el veia com una persona normal i corrent.

En Marçal, doncs, havia aconseguit tindre una vida com la dels demés pero amb el seu somni fet realitat, i sobretot, sense haver deixat de ser ell mateix.

Mireia Borràs, guanyadora en la categoria 5 (majors de 14 anys), rebent el diploma de mans d'Alfredo Ferré de l'associació Vent Fort.

Entregats els Premis literaris "Vent Escrit"

2008-05-06T14:12:00.000-07:00

El passat 23 d'abril, Els Reguers va celebrar la seua Diada de Sant Jordi i els protagonistes -a més de les roses i els llibres- van tornar a ser els reguerencs. Així, es van lliurar els diplomes del Premi literari "Vent Escrit" als guanyadors en les diferents categories: Mireia Borràs (El noi del vent), Fèlix Mur (El Desig), Mar Sebastià (Els éssers fantàstics), Janina Barberà (Les aventures de l'Iris i l'Aroa) i Cinta Arasa (Els tres xiquets)-.

Durant tot el dia, l’AMPA i el CEIP Sant Antoni Abat van omplir el poble de llibres i roses en una paradeta que si durant tot el matí va estar situada a la plaça, a la tarda es va desplaçar fins a la pista de ball on es van dur a terme les diferents activitats.

En primer lloc, el grup de timbalers del poble van fer una petita demostració d’allò que aprenen durant el curs.

Tot seguit, els xiquets i xiquetes que estan cursant quart, cinquè i sisè de primària al col·legi, van interpretar l’obra Riquet, el del plomall que va ser molt ben rebuda pels aplaudiments del públic. L’obra ja havia estat representada a la Mostra de Teatre de Tortosa unes dos setmanes abans.

Per acabar i una vegada entregats els premis Vent Escrit, es va oferir una xocolatada per a tothom.

Durant els propers dies podreu llegir els textos participants al premi i a més, els guanyadors apareixeran al proper número de la revista Vent Fort que ja està “en construcció”.

Vent Fort al butlletí Jove Tortosa

2008-04-14T11:25:00.000-07:00

Ja podeu descarregar-vos el pdf de l'últim número del butlletí Jove Tortosa, on es va entrevistar l'Associació Vent Fort. Llegireu sobre els objectius de l'associació, els seus origens i els projectes programats per enguany.

Podeu fer-ho, clicant aquí.

I vinga, a vore si us animeu a comentar! Que això està molt mort i si no hi ha lo que els experts en comunicació anomenen feed-back, no te gràcia lo del bloc.

Les llatadores dels Reguers a la Fira de l'Oli de Jesús

2008-02-27T11:14:00.001-08:00

El passat cap de setmana se va celebrar a Jesús la XIII edició de la Fira de l'Oli, esdeveniment anual esperat pels jesusencs i la gent de les rodalies.
Lo poble d'Els Reguers també va estar-hi present, com no podia ser d'altra manera, a través de les seues llatadores.
Aquí podeu vore una mostra dels productes que elaboren.

A més, es va presentar la Fira del Rovelló, celebrada al 2007 per primera vegada i que esperem que al 2008 torne a ser tot un èxit, si el bon temps ens acompanya.

Pos en això espero que us animeu a comprar alguna peça d'artesania feta en molta cura per estes professionals de la imatge.
I si tot va bé, les podreu trobar en altres fires de la zona.

Diumenge, 2 de març - Excursió a la Caramella

2008-02-21T01:03:00.000-08:00

* Sortida a les 9.00 h des de la plaça d'Els Reguers.
* Recorregut: 18,6 km (anada i tornada).
* Dificultat baixa.
* Temps estimat: 4 hores.
* Que tothom porte l'esmorzar i si no voleu patir, aneu ben calçats!

Hi esteu tots convidats, així que ànim! A entrenar!

Per als que no hagueu pogut escoltar el programa...

2008-02-14T12:01:00.000-08:00

... podeu sentir-lo aquí seleccionant el programa del dia 13 de febrer.

Escoltareu a Gemma Amat, directora d'Artesania de Catalunya; Gerard Moliné, dissenyador industrial que ha treballat l'artesania de la pauma; i Alfredo Ferrer, de l'associació cultural Vent Fort d'Els Reguers. I descobrireu tot allò que s'està fent per recuperar el component humà de l'artesania catalana i els oficis singulars.

Als Reguers, cabassos i paners!

Els Reguers a Cabaret Elèctric d'ICATfm

2008-02-13T10:46:00.000-08:00

Els Reguers seguix transcorrent lo camí per ser, per fi, un punt al mapa del nostre territori (tot i que en alguns mapes, ja el podem trobar, contràriament al que passava fa anys quan érem menuts i jugàvem a buscar al mapa de carreteres i ens havíem de conformar trobant Roquetes, Alfara o Tortosa perquè Els Reguers mai hi apareixia).

I per a que en pogueu tenir una mostra, us informem que esta nit a les 22.30 h, dins el programa Cabaret elèctric d'Icatfm, podreu sentir a parlar dels populars cabassos d'Els Reguers a través d'una entrevista a Alfredo Ferré. Si encara no heu sentit a parlar d'esta arrelada tradició que s'està tornant a recuperar amb moltes ganes i il·lusió, no us pergueu el programa.

Una mostra de llata a les mans d'una cabassera reguerenca

I Premi literari de narrativa VENT ESCRIT

2008-02-09T08:55:00.000-08:00

Convoca: Associació cultural Vent Fort

Bases

Obra literària de narració o conte, de temàtica lliure i amb català.
Les obres concursants han de ser originals i inèdites, i no premiades en altres concursos.
Els treballs han de tenir una extensió màxima de 10 folis DIN A4, a una sola cara i a doble espai, sense signar i amb un títol i/o pseudònim. Es presentaran per triplicat, i s’acompanyaran d’ un sobre tancat a l’ exterior del qual figurarà el títol i/o pseudònim, i a l’interior es farà constar el nom, la data de naixement, l’adreça i el telèfon de contacte de l’autor. També es presentaran les obres amb suport informàtic.

Categories i Premis

1er Premi per als participants de 6 a 8 anys: lot de llibres, material didàctic i diploma.
1er Premi per als participants de 9 a 11 anys: lot de llibres, material didàctic i diploma.
1er Premi per als participants de 12 a 14 anys: lot de llibres, 40 € i diploma.
1er Premi per als participants de 14 a 18 anys: lot de llibres, 60 € i diploma.
1er Premi per als participants de més de 18 anys: lot de llibres, 100 € i diploma.

Totes les obres és publicaran al bloc de l’associació: www.ventfortdelsreguers.blogspot.com

Els primers premis de cada categoria se publicaran a l’edició impresa de la revista VENT FORT.

Jurat

Roser Sebastià, Enriqueta Boquera i Miquel Accensi.

Lliurament de les obres

Associació Vent Fort

(Edifici Multiserveis)

C/ Cabassers, núm.26

43.527 ELS REGUERS

Horari: 9:30 a 13:00

Telf: 977 47 40 24

Termini de presentació: 9 d’ abril de 2.008

Lliurament de Premis

Dia de Sant Jordi, 23 d’abril de 2008, al local del ball d’hivern d’Els Reguers.

****************

Ha arribat l'hora que treieu tota la creativitat que porteu a dins i l'escampeu sobre el paper. Sempre has volgut ensenyar a algú els teus escrits i no sabies com? Ara teniu l'oportunitat de fer-ho i optar a un d'estos premis. Però, allò més important és que haureu participat al I Premi literari que s'organitza a Els Reguers! Us animem a que feu arribar els vostres treballs abans del 9 d'abril. Vinga, que encara hi ha temps!

Vicent Pellicer visita Els Reguers per parlar dels seus últims llibres

2008-02-06T11:40:00.002-08:00

"Unes terres desconegudes i oblidades pels polítics de Barcelona" i sobretot "els homes i les dones de l'Ebre" són els dos pretextos principals que, segons Vicent Pellicer, el van empènyer a confeccionar la Guia de les Terres de l'Ebre, un llibre recomanable per a tenir a mà quan ens disposem a agafar el cotxe i endinsar-nos a descobrir (si, encara una mica més) les nostres comarques. Enmig de les seues pàgines hi trobarem dotze itineraris que es barregen en poesia, folclore, història, gastronomia i altres vessants de la vida de l'Ebre disposades a embriagar-nos. Tal com ens confessava Vicent Pellicer el passat diumenge al Casal d'Els Reguers, allò realment important que el va captivar en confeccionar esta guia va ser l'aprenentatge i la coneixença de les persones. Com no podia ser d'altra manera.

Però l'autor, a més de signar molts exemplars de la guia, va poder parlar-nos també del llibre que completa una trilogia sobre els nostre estimat Port: El massís del Port: el plaer de l'aventura. El que ell va intentar en redactar les pàgines del vòlum que segueix A peu pel Massís del Port i Caminades pel massís del Port, va ser descobrir la part més oculta del massís. "L'important no és l'itinerari en si, sinó descobrir, "paupar" (com diem natros), sentir..." va explicar.

Personalment (ara parlo des de la posició individual de les mans que escriuen i no tant des del punt de vista col·lectiu de l'associació Vent Fort ja que vaig tenir el plaer de presentar a Vicent Pellicer, un escriptor agradable i humil que tal com dennota la temàtica de la seua obra completa està enamorat de les nostres terres), penso que estes lectures poden ser especialment interessants per a reguerencs i reguerencs - i ebrencs i ebrenques, per fer servir un genèric que ens representa- ja que la majoria de natros coneixem els indrets que descriuen pels coneixements adquirits de generació en generació. D'esta manera, ho podrem viure des del coneixement i l'experiència pròpia que ens ofereix el mateix Pellicer.

Nota a peu de pàgina: dins la Guia de les Terres de l'Ebre, l'autor fa menció del nostre poble, destacant la tradició dels cabassos que actualment estem potenciant per a que continue viva i de la qual esperem parlar-vos en següents missatges.