Busquem col·laboradors/res

Des del Consell de Redacció de la revista Vent Fort, busquem gent del poble en ganes d'aportar el seu granet de sorra a la publicació. Tant si us agrada escriure o fer fotos o si més aviat la vostra especialitat és explicar tot allò que passa al poble, volem contar en les vostres aportacions i fer que Vent Fort surtigue al carrer en més força i il·lusió que mai.

Si esteu disposats a implicar-vos en este projecte, podeu enviar un correu electrònic a ventfortredaccio@gmail.com o bé, parlar en algú dels que fins ara hem format part del Consell de Redacció de la revista: Roser Sebastià, Esther Vidal, Alfredo Ferré, Laia Romeu, Lluís Chavarria.

A més, esperem seguir comptant amb la col·laboració de totes les entitats del poble i les empreses que ens donen suport, com hem fet fins ara!


Gràcies i endavant!

ELS TRES XIQUETS

En una casa vivien tres persones felices que es deien Mireia, Paco i Meritxell. Tenien 4, 16 i 8 anys. Tenien els cabells amb rínxols i els ulls verds com el mar. Un dia van anar de festa major. Es van comprar un gelat. Van pujar a les colxonetes. Se'n van anar a casa. I van anar a dormir.

Cinta Arasa, guanyadora en la categoria 1 (5 i 6 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

LES AVUNTURES DE L'IRIS I L'AROA

Hi havia una vegada una nena que es deia Aroa i la seva germana petita es deia iris. Les dues germanes eren pobres i no tenien pares. L'Aroa va despertar a la seva germana i li va dir:

- Iris! Desperta't!

Quan l'Iris es va despertar, l'Aroa li va dir que havia vist un ós i se n'havien d'anar. L'Iris li va dir que d'acord, però tenien que anar ràpid. Quan van fugir estàven en un bosc i l'Iris va dir que estaven perdudes, i l'Aroa va dir a la seva germana que mirés que a un arbre hi havia un forat de colors, i van córrer fins allà.

De repent, van entrar a un món màgic on hi havien follets, fades... Al dia següent, les dos germanes van anar pel bosc màgic que era el lloc on havien entrat el dia abans. Van caminar molt, però elles no sabien que havien entrat en un bosc màgic fins que... van veure una fada, es van fregar els ulls i unes a les altres es van dir que si allò era real. La fada les va ajudar i els ho va dir: que estaven en un bosc màgic i divertit, i elles es van quedar a viure durant tres anys.

Quan l'Aroa tenia tretze anys es va enamorar d'un príncep. Sempre es veien i es feien petons, però al bosc màgic hi vivien un exèrcit de nans que van fer una emboscada al príncep i el van matar.

L'Aroa es volia menjar i com que la seva germana Iris era molt llesta li va dir que fes alguna cosa per matar als nans i en una gota de poció va matar a tots els nans i com que l'Aroa va matar al jefe dels nans i també als demés nans, el príncep va tornar a viure, es van casar i es van prometre amor etern.

Janina Barberà, guanyadora en la categoria 2 (7 i 8 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

'Els éssers fantàstics'

Fa molts anys en un poblet d’Anglaterra, tots els habitants hi vivien molt bé.

Una nit d’estiu va passar una cosa extraordinària i alhora horrorosa. A casa del granger més famós del poble un gall va pondre un ou, una serp es va tragar l’ou i un gripau el va covar. A l’endemà el granger va anar a veure si les gallines havien post algun ou, però el granger no va veure cap ou si no un gripau covant un ou. El granger, que es deia Paco, va obrir el galliner va tirar el gripau a una bassa, va agarrar l’ou i va esperar 5 minuts, després va veure com de l’ou sortia un cap de gall, després anava sotint un cos i per últim una coa de serp. En Paco no s’ho podia imaginar, era un basílisc.

Va córrer cap al poble i va avisar que havia nascut un basílisc. Tothom es va tancar dins de casa perquè els basíliscs només amb la mirada et poden matar.

Aqeull basílisc es va reproduir i els basíliscs no paraven de matar a gent, però no només d’aquell poble sinó també dels del costat.

Mentre, a Escòcia, l’home més ric, el senyor Robbins Williams contemplava com els basíliscs destruïen Anglaterra; ja que si Anglaterra era destruïda, ell seria el millor de tota la zona. Una tarda el fill del senyor Williams que es deia Geni es va assabentar de que a Anglaterra l’estaven destruint esl basíliscs. VA anar a parlar amb el seu pare, i li va dir:

• Pare per què no ajudes a Anglaterra?

• - Fill, saps molt bé, que si desasparegués Anglaterra seria el millor de tota la zona!

• Però pare...

• Ni pare, ni parar!

• Si tu no els ajudes, els ajudaré jo!

Geni va anar a parlar amb Magnus, l’home més vell i savi de tota Escòcia i va dir:

• Bon dia Magnus.

• Boon diiaa fill meeu. Què et passaa?

• No t’has assabentat?

• Noo

• Doncs que Anglaterra s’està destruint, pels Basíliscs

• Què, què, què?

• - Si, Magnus.

• Suposo que voldràaas que faci alguuna cosa, perquè el teu paare no hi vol feer reees. No?

• Si

• Mira nooii hauràs d’anaar al regne deels éssers faantàstics, ells t’ho explicaran millor que jo.

• I on està aquest regne?

• A la Muntanya Sagrada d’Irlanda.

A l’endemà en Geni va fer-se una maleta i va anar a l’aeroport privat dels eu pare. VA agrarrar un avió fins a Irlanda. Quan va arribar va anar en busca d’un poble molt petit anomenat New Castre que estava prop de la Muntanya Sagrada.

Era la muntanya dels éssers fantàstics. En Geni va preguntar a una noia que caminava per allí per on s’anava a la muntanya dels éssers fantàstics i la noia li va dir:

• Tu cres amb aquestes coses? Això ho diuen els iaios ximples, com el meu iaio. Tot i així, et diré on es situa aquesta muntanya tan famosa i misteriosa.

• Gràcies a déu que m’ho dius!

• Mira veus aquesta sendera, tira-hi recte allí t’aniràs trobant set sortidors. Entra a l’últim i veuràs un camí llarg on te trobaràs dotze arbres i un arbust. Just allí comença el bosc dels éssers fantàstics. Però vull que sàpigues que mai ningú n’ha vist cap.

• Gràcies, i adéu.

• Adéu.

En Geni va fer cas a la noia, però quan va arribar al bosc l’hi va agarrar por perquè estava molt fosc. Es va muntar la tenda de campanya i es va gitar a dormir. De sobte va veure una llumeta i va sortir de la tenda. VA veure un elf. L’elf li va dir:

• Què hi fas aquí jovenet?

• Busco a algun ésser per a que m’expliqui unes coses.

• T’ho explicaria jo però prefereixo que t’ho expliqui la meva amiga, la Reina del Bosc.

• I qui és la reina?

• És una fada que es diu Clavellina, però per a trobar-la haurem de buscar-la per tot arreu.

• D’acord. I per cert, em dic Geni.

• Jo sóc l’elf Requi.

• Encantat.

• Mira, et dic el que haurem de fer. Haurem d’anar a l’estació dels unicorns i pegassos. Després, recorrerem el bosc, buscant a la reina i per últim, anirem al castell de la nostra reina la fada, si encara no l’hem trobada.

• Al cap de cinc minuts caminant pel bosc varen veure l’estació dels unicorns i pegassos.

• Mira, aquest és en Milun, el meu unicorn. Què, t’agrada?

• Es clar que si!

• Aquest serà el que ens portarà a fer la visita pel bosc. Munta-li a l’esquena i dis-li: aouu. Jo ja us agarraré volant.

• Aouu! Uaoooh! Això si que és vida!

• Mira, ja sóc aquí.

En Requi li va ensenyar el lloc on feien el menjar, on es reunien tots els éssers, el poblat, etc. Però en Geni va veure un lloc fosc i va preguntar que era. I en Requi li va contestar:

• Allò és el castell dels éssers doletns, com ara orcs, licantrops, minotaures, dracs (alguns), drows, hipocamps, hidres, harpies, grius, estirges, rocs, gàrgoles, cèrbers, zombis, vampirs, ombres, malsons, gorgones, gegants, golems... Si vols, ens hi acostem, però tot sol no hi vinguis mai, tot i que les fades n’han fet encanteris per a que no hi puguen sortir.

Al cap de 10 minuts ja estaven a prop del castell de la reina, la fada.

• Mira, veus aquell arc de Sant Martí?

• Si

• Aquell és el castell de la reina i de les tres filles. La Nini, la Umbrella i la Zica.

• Toc, toc (van trucar a la porta).

• Endavant!

• Hola Requi, com estàs? I aquest qui és?

• Estic bé i aquest és un noi que es diu Geni i vol parlar amb tu.

• D’acord, estaré encantada. Passa a la sala que et guiaran les meves filles.

• Mira, ves a dlat i a una porta verda, entra-hi. La mami ara vindrà.

La reina fadava parlar amb en Geni i aquest li va explicar el fet de perquè estava allí i la fada li va dir que per vèncer als basíliscs havia de dir a tots els habitants d’Anglaterra que es posessin tot el cos recobert de miralls i així la mirada mortal d’aqeusts animals els hi rebotaria i es moririen. En Geni va preguntar:

• D’on treuré tants miralls?

• Te’ls donaré jo, i els portaràs volant però seran invisibles. Quan arribes a Anglaterra es tornaran a fer visibles.

• D’acord i gràcies per tot.

• Mami perquè no es queden Geni i el tiet Requi a prendre el té?

• D’acord, us voleu quedar?

• Si.

• I tant que si!

• Moli prepara sis tasses de té!

Varen passar una hora i la fada li va dir:

• Et donaré una bola de poder, així, si tens por d’alguna cosa et podràs defensar i ara ves-te’n que es farà fosc.

• Adéu i gràcies.

En geni va anar fent camí però malgrat tot quan va passar per la vora del castell dels éssers dolents, resulta que una ombra s'havia escapat seguint a un follet que havia anat a donar-los de menjar. Així que l'ombra va decidir seguir a en Geni.

Quan ja feia quasi deu minuts l'ombra es va cansar de seguir-lo i va decidir atacar-lo.

En Geni se'n va adonar i li va llençar la bola màgica i l'ombra va tornar al castell dels dolents. En Geni va arrancar a córrer, va tornar al poblet, va agarrar un avió fins a Anglaterra i va comunicar a tots els habitants d'Anglaterra que es posessin els miralls que havia portat i anessin a veure tots els basiliscs.

Els basiliscs van atacar a ala gent i quan es van veure al mirall van morir i així va acabar la batalla. Anglaterra va decidir que en Geni fos el rei i el seu pare el senyor Robbins Williams va fugir de ràbia no se sap a on, però diuen que a un poblet que es diu Els Reguers de Catalunya.

I dels éssers fantàstics ningú en va tornar a saber res, però en Geni els anava a veure sovint. I ell mateix va canviar l'escut d'Anglaterra, posant-hi els símbols dels éssers fantàstics com agraïment de la seva ajuda.

Mar Sebastià, guanyadora en la categoria 3 (10 i 11 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

'El desig'

Hi havia una vegada un nen que passejava pel carrer quan va veure un home gran que va caure al mig del carrer. Ell el va anar a ajudar i aquell home li va dir que es compliria el desig que ell vulgués i ell va dir que no volia cap desig, però aquell home va dir que quan vulgués demanar un desig que el cridés.

El nen va continuar fins que va arribar a casa. L'endemà, quan va sortir de casa uns homes el van segrestar. Se'l van emportar a una casa molt apartada d'on vivia i el van tancara a una habitació d'on no podia sortir. Aquella casa era molt fosca i el nen tenia por, després els segrestadors van obrir la porta i li van portar menjar i van marxar.

El nen va veure que s'havien deixat la porta mal tancada i es va escapar però al sortir de la casa va veure que tornaven els segrestadors i va tornar a l'habitació. Els pares del nen el buscaven per tota la ciutat i no el trobaven i van avisar a la policia, però la policia no el va trobar. El nen va recordar el que li havia dit aquell home vell, el va cridar i va aparèixer com per art de màgia. El nen va demanar que volia tornar a casa. I va aparèixer a casa. Allí estaven els seus pares i la policia. El nen va dir a la policia on estaven els segrestadors i els van tancar i tot va tornar a la normalitat.

Fèlix Mur, guanyador en la categoria 4 (12, 13 i 14 anys) del Premi Literari Vent Escrit. A la imatge, rebent el premi de la mà d'Esther Vidal, alcaldessa d'Els Reguers i presidenta de l'Associació Vent Fort.

'Los d'avans (“los d'antes”)'

Los que varem nàixer fa alguns anys érem la generació de la “espera”, teníem que esperar-nos almenys dues hores ans de prendre el bany perquè si no ens moriríem d'un tall de digestió.

Els diumenges ens deixaven tot el matí sense menjar res fins l'hora de la comunió, no se com vam poder aguantar-ho!!

Els que vam tindre lo privilegi de poder viatjar en cotxe o fèiem sense el cinturó de seguretat i sense airbags i fèiem viatges en 5 i 6 persones durant moltes hores amb 600, 850 ts, 124, etc. i no passava res. Les carreters quantes poques eren les rectes que senties dir “he posat el cotxe a tope”, deien els grans al bar fent un caragillet en los amics. Ai, no se com estem vius!!

I les sortides en bicicleta: això ja era la “hòstia”. Baixàvem per les costes a “tot drap” i sense casc. “Que era això?” Ni sense fresn, bueno amb la sabatilla frenant roda, quina pudor a goma cremada. No se com estem vius!!

I l'aigua, quan arribàvem tots suats de jugar i de córrer ens apilotonavem tots a la font “chupan” el grifo i bevent a la font, en aquella aigua tan fresca i bona. I quant preníem lo bany als safareixos plens de granotes, serps, sapos i cullerots. I tot ple de llac, si xalàvem!! I no vam agafar mai cap malaltia.

Els arbres ens deien, puja que veuràs com es veu tot des d'aquí a dalt!!! Escalant aquí, agafant allà la rama, “uf...” que es trenca però, ja soc a dalt!! Ala quina vista, quina sensació a les cames i ala panxa i que petits es veuen els de baix; “això és bestial” jo pujaré una mica més amunt. Estàvem locos!!

Les pedres eren els millors juguets que hi havien, podíem anar pel barranc saltant amunt i avall escalant o saltar de pedra en pedra a veure qui feia el mateix que l'altre o perquè no, també servien per ajudar-nos a resoldre alguns problemes, acasant-mos a cop de pedra, però no passava res, quatre bonys, uns quants plors, dos punts de sotura o una mica de mercromina i ja està. No culpàvem ningú erem responsables de natros mateixos.

Jugàvem de sol a sol tot el dia, érem il·localitzables, però quan es feia fosc no hi faltava ningú a casa. Havia una cosa que no ens havia explicat ningú, però que si sabíem el que era, “lo respecte”, el teníem als pares, a la gent gran, professors i a l'alguacil, això no vol dir que no en fèiem de les nostres i tant però tots sabíem que si el professor t'havia pegat un carxot si ho deies a casa te'n pegaven dos. Si trencàvem algo pagàvem lo que fèiem i ningú s'amagava, somiem les conseqüències sense rechistar. Quan mos acassaba l'alguacil corríem tot el que podíem perquè el respectàvem i perquè es feia respectar.

El CINEXÍN, allò si que era cine que quan marxava la llum del poble que era bastant sovint, en una espelma corrents a treure el cinexin per poder veure una i mil vegades les mateixes pel·lícules de Pluto, lo Pato Donald, etc.

Quan anàvem al cine del poble, entravem a la sala en aquell soroll de fusta, tot el terra era de fusta i les butaques. Després s'apagava la llum i “tataxan” el NODO et quedaves distret mirant aqeulls reportatges que no sabies ben bé para que eren. I parlant de cine, les pel·lícules de charlot. Com es pot entendre d'humor sense haver vist Charly Chaplin. Som uns afortunats.

De tan en tan organitzàvem algun ball o alguna festa en algun almacen del poble per poder ballà en les xiquetes i esperar a veure qui podia ser la nostra xicota a la que podíem aspirar. Quan ja es decidia la cosa l'invitaves a ballar. Si tot anava bé et deia en una veu molt tímida, sii ballem. Humm... aquell olor a perfum, les primeres vegades agafant-mos a ballar, que estrany, aquelles pessigolles a la panxa i aquelles cançons. Si! Les de Julio Iglesias i Camilo Sexto i si algun dia veiem arribar el moment en les fosques ens fuionàvem en una besada i més avant... la mà al cul i ens abraçàvem durant varies cançons. Era meravellós descobrir les coses pels nostres instints, aquella “desinformació” era meravellosa, no hi havien pasos prefixats, no sabíem que era un preservatiu. Em sento tant afortunat d'haver descobert les coses per mi mateix; les he disfrutat tant que encara les assaboreixo ara.

Que li passa ara als xiquets que no en tenen mai prou i sempre estan insatisfets? Potser que els falta lo que jo vaig tindre, potser que els volem donar tot més fàcil i el que estem fent és que no adeprenen les coses per si mateix. A veure si lo que nosaltres li diem “mancances” ara resulta que és lo que ells “no tenen”.

Desitjo a tots els xiquets i xiquetes que tingueren lo que jo vaig tindre!!

Adéu amics

Miquel Vidal, participant en la categoria 5 (majors de 14 anys) del. Premi literari Vent Escrit.

'L'habitació dels somnis'

Allí estava jo, enmig la pluja, paralitzat per alguna cosa. Com si estes hipnotitzat, contemplava aquell edifici polsós: la seva estructura, les figures de la façana, aquells finestrals tètrics..... mai abans havia tingut aquesta sensació hi passava totes les tardes quan tornava de l’escola però avui era diferent. De sobte vaig sentir una veu que em cridava, se sentia llunyana, molt llunyana. Era la mare, i em vaig despertar com si estes en un somni, la mare venia corrents, això no era bo.

-Pol, el pare es aquí.

Mentre ella m’agarrava la ma el meu cervell no parava de pensar: no, no potser, ell no pot tornar. Hi ha alguna relació amb la seva tornada i el que havia sentit aquella tarda?... Quan vam arribar a casa el pare era allí palplantat enmig del passadís, en veure’m va abraçar-me però jo ja no sentia el mateix que fa uns anys i me’n vaig anar a la meva habitació. L’endemà vaig anar a l’escola com tots els dies, la mare em va dir:

- No facis tard aquesta tarda, que el pare vol sopar d’hora i ja saps com es posa si no hi ets. Si massa que ho sabia, almenys havia pogut dormir tranquil aquella nit.

La mare m’havia matriculat a un col·legi nou, on em quedava tot el dia fins a la tarda, a l’hora de dinar quan em vaig asseure a la taula alguna cosa no parava de ballar dins al meu cap: era aquell edifici no sé que tenia però havia de tornar-hi era superior a mi. Quan vaig acabar me’n vaig anar una estona al pati a llegir ja que no tenia gaires amics, al cap d’una estona va tocar la sirena que ens avisava que començaven les classes de la tarda.

Les dues hores em van passar volant, no me n’havia adonat que ja feia cinc minuts que la professora se n’havia anat i només quedava jo en aquella classe. Quan vaig sortir vaig agafar el camí més llarg cap a casa, per què ho feia?, es que tenia por d’arribar a l’altura de l’edifici? No, no pot ser havia estat tot el dia pensant que volia tornar-hi, no podia ser això. Sense adonar-me’n vaig arribar-hi, allí estava ja m’havia decidit: hi havia d’entrar. Vaig obrir la reixa i quan ja havia agarrat el pany de la porta vaig recordar: - El pare!, no vol que faci tard , sense pensar-m’ho dues vegades vaig enfilar el camí cap a casa, avui no es el dia ja ho tornaré a provar.

Quan vaig arribar a la cantonada de casa ja vaig sentir els crits, avui hi havia moguda, vaig pensar. Sense dilació vaig enfilar les escales cap a la meva habitació, però el soroll cada cop era més insuportable, de sobte la porta es va obrir de bat a bat, era ell venia decidit a fer alguna cosa. La mare era darrere seu intentant parar-lo però no ho va aconseguir. Ja ho havia tornat a fer, el meu cos cada vegada era més resistent com si hi hagués alguna cosa que em portava lluny d’allí.

Quan la cosa es va tranquil·litzar el meu cap va tornar en sí , ja estava decidit aquella seria la nit. Vaig agafar la llanterna que la mare m’havia regalat pel meu aniversari, el sac de dormir i dues barretes de xocolata que havia agafat del menjador, sense fer soroll vaig sortir per la finestra i vaig dirigir-me cap a la casa sense mirar enrere. Quan hi vaig arribar no se sentia ni una mosca, em va agarrar una mica de por, però estava decidit no volia tornar a casa meva. Vaig obrir la reixa com havia fet per la tarda i vaig enfilar el camí cap a la porta principal, de sobte la porta davant meu es va obrir sola com si la casa tingués vida pròpia i m’invités a entrar. Tot era fosc, no es veia res de res, i vaig decidir explorar les estances. Primer el menjador, era enorme, una mica polsós i amb teranyines, segurament va ser un menjador de luxe en els seus temps; després, la cuina i finalment vaig pujar la gran escalinata per a buscar alguna habitació en condicions per a passar la nit.

Un cop vaig ser al pis de dalt, vaig sentir un soroll i els pels del clatell se’m van eriçar, al girar-me vaig veure com un llum que provenia d’una de les habitacions però la porta era tancada. Estava mort de por però ja m’havia decidit, no podia fer marxa enrere, i vaig pensar que algú havia fet el mateix pensament que jo. Em vaig acostar a la porta i vaig provar d’obrir, una llum molt intensa va envoltar-me i de sobte vaig caure a terra perdent el coneixement.

Quan vaig obrir els ulls, em vaig trobar dins al meu llit i vaig pensar quin somni més estrany. Baixant les escales de casa, vaig sentir una olor que feia molt de temps que no sentia –la mare a fet galetes -, allí estava ella com mai abans l’havia vist, ja no plorava, estava contenta fent l’esmorzar per a mi i el meu pare. Ell també era a la cuina, alguna cosa em va fer retirar però no m’ho podia creure, l’estava ajudant, la seva cara havia canviat i la seva roba també, ara tenia una feina.

Era alguna cosa inexplicable, l’últim que recordava era que estava palplantat davant la porta d’una de les habitacions de la casa, aquella casa ........ No ho podia creure però era tant real i em sentia tant bé que no ho vaig dubtar : “potser m’ha arribat l’hora de ser feliç a mi també”.

Passaven els dies i allò era un miracle : ara si som una família. Totes les coses que no havíem pogut fer en aquells anys, ara es feien realitat. Però hi havia alguna cosa que no em deixava, era un pensament que es repetia continuament : això no pot ser real, alguna cosa falla. Per la nit, em disposava a ficar-me al llit com sempre i quan vaig aconseguir adormir-me ho vaig veure clar, davant meu tenia la imatge de la mare, però ja no somreia sino que em repetia “ajuda’m.....” Vaig aixecar-me d’un bot, no podia deixar la mare sola encara que allò fos meravellós, no, no podia deixar-la sola. No sabia com sortir d’allí i em vaig posar molt nerviós, de sobte el cap em va començar a donar voltes i tot es va quedar en blanc. A l’incorporar-me em vaig adornar que tornava a estar al passadís de la casa, ho havia aconseguit, havia de tornar a casa de seguida. Vaig enfilar-me escales a baix i sense mirar enrere vaig dirigir-me a casa.

Quan vaig ser a la cantonada, alguna cosa anava malament, al voltant de casa meva hi havia un gran aldarull. M’hi vaig acostar sense pressa, obrint- me pas entre la gent. Quan vaig aixecar el cap la vaig veure: allí estava plantada en mig de la porta, parlant amb un home, tota la tensió que havia acumulat en un moment va marxar sense deixar rastre. Quan ella em va veure, la cara li va canviar, i es va acostar a mi amb els braços oberts fent-me una abraçada tant forta que gairebé erem una sola persona per uns moments. Jo estava una mica desconcertat i de tot el que m’explicava només em vaig quedar amb unes paraules: fill meu, el pare ja no tornarà més.

Han passat vint anys, ara passo davant d’aquella casa tots els dies per a portar els meus fills a l’escola i no hi ha cap dia que no li doni les gràcies per mostrar-me una mica de llum a la meva vida grisa i haver-me pogut endur aquell record del meu pare.

Mònica Sebastià, participant en la categoria 5 (majors de 14 anys) del. Premi literari Vent Escrit