'Los d'avans (“los d'antes”)'

Los que varem nàixer fa alguns anys érem la generació de la “espera”, teníem que esperar-nos almenys dues hores ans de prendre el bany perquè si no ens moriríem d'un tall de digestió.

Els diumenges ens deixaven tot el matí sense menjar res fins l'hora de la comunió, no se com vam poder aguantar-ho!!

Els que vam tindre lo privilegi de poder viatjar en cotxe o fèiem sense el cinturó de seguretat i sense airbags i fèiem viatges en 5 i 6 persones durant moltes hores amb 600, 850 ts, 124, etc. i no passava res. Les carreters quantes poques eren les rectes que senties dir “he posat el cotxe a tope”, deien els grans al bar fent un caragillet en los amics. Ai, no se com estem vius!!

I les sortides en bicicleta: això ja era la “hòstia”. Baixàvem per les costes a “tot drap” i sense casc. “Que era això?” Ni sense fresn, bueno amb la sabatilla frenant roda, quina pudor a goma cremada. No se com estem vius!!

I l'aigua, quan arribàvem tots suats de jugar i de córrer ens apilotonavem tots a la font “chupan” el grifo i bevent a la font, en aquella aigua tan fresca i bona. I quant preníem lo bany als safareixos plens de granotes, serps, sapos i cullerots. I tot ple de llac, si xalàvem!! I no vam agafar mai cap malaltia.

Els arbres ens deien, puja que veuràs com es veu tot des d'aquí a dalt!!! Escalant aquí, agafant allà la rama, “uf...” que es trenca però, ja soc a dalt!! Ala quina vista, quina sensació a les cames i ala panxa i que petits es veuen els de baix; “això és bestial” jo pujaré una mica més amunt. Estàvem locos!!

Les pedres eren els millors juguets que hi havien, podíem anar pel barranc saltant amunt i avall escalant o saltar de pedra en pedra a veure qui feia el mateix que l'altre o perquè no, també servien per ajudar-nos a resoldre alguns problemes, acasant-mos a cop de pedra, però no passava res, quatre bonys, uns quants plors, dos punts de sotura o una mica de mercromina i ja està. No culpàvem ningú erem responsables de natros mateixos.

Jugàvem de sol a sol tot el dia, érem il·localitzables, però quan es feia fosc no hi faltava ningú a casa. Havia una cosa que no ens havia explicat ningú, però que si sabíem el que era, “lo respecte”, el teníem als pares, a la gent gran, professors i a l'alguacil, això no vol dir que no en fèiem de les nostres i tant però tots sabíem que si el professor t'havia pegat un carxot si ho deies a casa te'n pegaven dos. Si trencàvem algo pagàvem lo que fèiem i ningú s'amagava, somiem les conseqüències sense rechistar. Quan mos acassaba l'alguacil corríem tot el que podíem perquè el respectàvem i perquè es feia respectar.

El CINEXÍN, allò si que era cine que quan marxava la llum del poble que era bastant sovint, en una espelma corrents a treure el cinexin per poder veure una i mil vegades les mateixes pel·lícules de Pluto, lo Pato Donald, etc.

Quan anàvem al cine del poble, entravem a la sala en aquell soroll de fusta, tot el terra era de fusta i les butaques. Després s'apagava la llum i “tataxan” el NODO et quedaves distret mirant aqeulls reportatges que no sabies ben bé para que eren. I parlant de cine, les pel·lícules de charlot. Com es pot entendre d'humor sense haver vist Charly Chaplin. Som uns afortunats.

De tan en tan organitzàvem algun ball o alguna festa en algun almacen del poble per poder ballà en les xiquetes i esperar a veure qui podia ser la nostra xicota a la que podíem aspirar. Quan ja es decidia la cosa l'invitaves a ballar. Si tot anava bé et deia en una veu molt tímida, sii ballem. Humm... aquell olor a perfum, les primeres vegades agafant-mos a ballar, que estrany, aquelles pessigolles a la panxa i aquelles cançons. Si! Les de Julio Iglesias i Camilo Sexto i si algun dia veiem arribar el moment en les fosques ens fuionàvem en una besada i més avant... la mà al cul i ens abraçàvem durant varies cançons. Era meravellós descobrir les coses pels nostres instints, aquella “desinformació” era meravellosa, no hi havien pasos prefixats, no sabíem que era un preservatiu. Em sento tant afortunat d'haver descobert les coses per mi mateix; les he disfrutat tant que encara les assaboreixo ara.

Que li passa ara als xiquets que no en tenen mai prou i sempre estan insatisfets? Potser que els falta lo que jo vaig tindre, potser que els volem donar tot més fàcil i el que estem fent és que no adeprenen les coses per si mateix. A veure si lo que nosaltres li diem “mancances” ara resulta que és lo que ells “no tenen”.

Desitjo a tots els xiquets i xiquetes que tingueren lo que jo vaig tindre!!

Adéu amics

Miquel Vidal, participant en la categoria 5 (majors de 14 anys) del. Premi literari Vent Escrit.