dijous, 8 de maig del 2008

'El noi del vent' - Premi de la categoria 5 dels Premis Vent Escrit

El noi del vent

Tenía divuit anys acabats de complir. Era alt, sec com un pal i amb els cabells llargs i desendreçats; aquesta era, al menys, la primera impresió que t'emportaves d'ell quan el miraves de cap a peus.

Vestía amb roba bastant passada de moda i unes esportives mig gastades de la sola.

Era estiu, feia calor, el sol cremava quelcom que no estés a l'hombra.

Ell es passejava pel poble sota la mirada atenta de tothom. No semblava importar-li massa sentir-se observat. Caminava amb un pas molt tranquil, arrossegant els peus pel terra.

En el mateix moment, la seva tieta comentava al mercat de la plaça una de les bogeries que el seu nebot havia fet.

La gent deia que era un noi tocat de l'ala, que estava malament del cap, vés a saber; potser per culpa del vent.

El vent; l'única cosa que tothom al poble detestava era, precisament, el vent. Era un poble molt ventoler i els seus habitants sempre es queixaven de que hi bufava en excés.

Ell, ben al contrari, quan algú li preguntava quina era la cosa que més li agradava del poble la seva resposta era, sense excepció, el vent.

Potser per això, potser pel seu aspecte desenfadat i diferent, potser pels seus gustos extranys, per la seva roba o per la seva extravagància, s'havia guanyat la fama d'esbojarrat entre els veïns de la vila.

-Mira si n'és de boig!- li deia la seva tieta a la venedora de fruita- T'en recordes de la ventada de fa un mes i mig?- continuà la tieta- Tots estàvem dins les cases refugiats del vent pregant a Déu per a que parés i ell va i desapareix!- explicà- el meu germà i ma cunyada ja no sabíen per on buscar-lo fins que caent en la pesada de les seves extravagàncies, van pujar al terrat i allí se'l van trobar, al terra, amb els braços en creu, pàl·lid com un mort, amb la cara tensa i gelat com un cuc.

-I què hi feia allí?- Preguntà la venedora.

-Ah! Sas que va dir? “Dixeu-me, estic abraçant el vent”- contestà la tieta.

-Doncs quin poc suc! Si que està boig!- exclamà la venedora.

Ell però, aliè a la conversa que s'estava portant a terme, continuà el seu passeig.

Cal esmentar que, des de ben petit, ja era diferent a la resta dels seus companys d'escola que, en acabar les classes, es trobaven per jugar amb les seves videoconsoles.

Ell mai en va tindre cap, el seu juguet preferit era el seu estel, el que li van regalar pel seu cinquè aniversari.

Trobava absurd el que els altres nens feien, així que, es va jurar a ell mateix que mai seria tan ingenu, tan igual com la resta.

Als vuit anys col·leccionava estels, de diferents formes i colors.

La seva major diversió era, en sortir de col·legi, anar al descampat del costat de casa seva i fer-hi enlairar els seus estels.

El vent bufava amb força, ell però el sentia com si fos una suau brisa que li acariciava el rostre; era una sensació indescriptible, com la que sent un fill quan la seva mare l'acarona.

Sempre havia tingut un somni, un somni del qual ell era l'únic coneixedor del contingut, un somni guardat en el lloc més remot del seu cor, un somni dèbil, tènue, minso, pero suficientment important com per a permanéixer present en el seu cap.

Mai no li havia explicat a ningú que el seu somni més gran, era poder volar, per sentir el vent directament contra el seu cos, volar entre núvols, veure el món, la gent, les coses... des d'una perspectiva diferent sempre que ho desitgés.

Ell s'ho imaginava com un estat de felicitat màxima.

Era la cosa que més desitjava en el món, tot i que era conscient de que era una il·lusió irrealitzable... al menys directament.

Mentre passava per la plaça de la font es va creuar amb la senyora Fina, professora de filosofía jubilada, i aquesta, com sempre, en lloc de mirar-lo amb una expressió extranya, el mirava amb dolçor.

Era com si li parlés amb la mirada. El magnetisme dels seus ulls l'atrapava. Estaven plens de bondat.

No li havia parlat mai en la vida pero tenia la sensació de que era coneguda desde feia molt temps.

Es decidí a saludar-la.

-Bon dia senyora Fina; com està?

Ella li respongué amablement:

-Molt bé noiet. I tu?

-Vaig fent- digué ell.

Acte seguit la senyora Fina es tornà a adreçar a ell.

-No et preocupis pel que la gent digui de tu, jo sé que no ets com diuen. T'he vist créixer des de petit. La gent tendeix a rebutjar als qui són diferents a la majoria com a tècnica de defensa; Per por a que allò que és diferent a ells sigui millor. El que no saben és que ningú és millor o pitjor, sinó que tots sóm iguals, pero uns sabem somiar i deixar-nos emportar espiritualment per allò que ens envolta i els altres no. Cadascú s'emprén la vida a la seva manera, i hem d'aprendre a respectar-ho sense menysprear-ho. Jo estic amb tu.

Ell es quedà mut; no sabia ben bé com reaccionar, era el primer cop que algú el tractava com a una persona normal i corrent. Volia donar-li les gràcies a la bona dona pero no va poder.

Ella se'n va adonar i donant-li un copet a l'esquena li digué:

-Pensa en el que t'he dit.

I se'n anà caminant.

Reaccionant com pugué li va dir:

-Estigui segura de que ho faré.

Continuava fent calor, i com no, amb el vent fent-se sentir, encara que fos suaument.

Havíen passat els anys. Gairebé tot estava igual al poble; gairebé, però no tot.

Aquell noi esbojarrat ja tenia 23 anys. Feia un any que havia acabat els seus estudis universitaris.

Pero ben bé no tenia clar si era al que volia dedicar-se en realitat.

Ell, distret a la terrassa de casa seva, observà com una ràfega d'aire va fer volar un paper. Allò li va recordar una cosa.

Cinc anys enrera, un calorós dia d'estiu, després de trobar-se amb la senyora Fina, mentre anava cap a casa, una ràfega de vent (com no podia ser d'altra manera) li estampà a la cara un butlletí d'esports d'aventura amb una fotografia d'un parapent a la portada.

Va ser, en aquell precís instant, quan va entendre la relació que hi havia entre totes les coses i que cinc anys enrera no havia sigut capaç d'assimilar.

La senyora Fina, el vent i el parapent.

Allò era la síntesi del que sempre havia buscat.

Així que, des d'aquell moment decidí que allò seria el que ell faria.

Es va sentir molt emocionat perquè allò si que li agradava de debò.

Pensà: “Com no me'n havia adonat abans?”

Sí, aprendria a volar en parapent, ala delta, globus... i després s'hi dedicaria en cos i ànima.

I així fou.

El primer cop que pujà en un parapent, experimentà una sensació única, indescriptible. Era com si el vent el traspassés, una sensació similar a la que havia experimentat aquella nit de molt de vent al terrat de casa seva uns quants anys enrera.

Pero ara, a més estava volant.

Era la fusió entre el que més li agradava i el seu somni. Volar mentre el vent li abraçava tot el cos.

Era el que sempre havia estat desitjant experimentar.

Passats uns mesos ja ho dominava tot a la perfecció, era com si hagués nascut sabent volar, així que cregué oportú fer d'això la seva feina.

Es muntà una escola d'esports d'aventura al poble.

El negoci li anà de meravella, millor impossible, i a més aconseguí que tota la gent jove s'hi interessés; tots els seus antics companys d'infància, convertits ja en mecànics, abogats, cambrers, professors, metges... eren els qui, en cap de setmana quan tenien el seu temps lliure, aprofitaven per fer esport d'una manera que mai haurien pogut imaginar.

Ell havia deixat de ser aquell noi amb pinta d'esbojarrat als ulls del veïnat, ben al contrari, ara era molt admirat al seu poble, i tothom el veia com una persona normal i corrent.

En Marçal, doncs, havia aconseguit tindre una vida com la dels demés pero amb el seu somni fet realitat, i sobretot, sense haver deixat de ser ell mateix.

Fi

Mireia Borràs, guanyadora en la categoria 5 (majors de 14 anys), rebent el diploma de mans d'Alfredo Ferré de l'associació Vent Fort.

5 comentaris:

MIQUEL ha dit...

No pares d´escruire, tens molta imaginacio. Anim i Felicitats pel premi.

ventfotut ha dit...

Ei, quina cosina més campechana que tinc !!!!
I futura escriptora de betsellers !!!

Mònica ha dit...

Felicitats,molt bona explicació de que no ens hem de deixar portar pels demés, que un a de ser ell mateix en tot moment independentment del que pensin. Continua així, ànim....

maria antonia ha dit...

Per al NOI DEL VENT:

M'ha agradat molt lo conte que has explicat. Continua endavant!!!

maria antonia ha dit...

Per al NOI DEL VENT:

M'ha agradat molt lo conte que has explicat. Continua endavant!!!