'L'habitació dels somnis'

Allí estava jo, enmig la pluja, paralitzat per alguna cosa. Com si estes hipnotitzat, contemplava aquell edifici polsós: la seva estructura, les figures de la façana, aquells finestrals tètrics..... mai abans havia tingut aquesta sensació hi passava totes les tardes quan tornava de l’escola però avui era diferent. De sobte vaig sentir una veu que em cridava, se sentia llunyana, molt llunyana. Era la mare, i em vaig despertar com si estes en un somni, la mare venia corrents, això no era bo.

-Pol, el pare es aquí.

Mentre ella m’agarrava la ma el meu cervell no parava de pensar: no, no potser, ell no pot tornar. Hi ha alguna relació amb la seva tornada i el que havia sentit aquella tarda?... Quan vam arribar a casa el pare era allí palplantat enmig del passadís, en veure’m va abraçar-me però jo ja no sentia el mateix que fa uns anys i me’n vaig anar a la meva habitació. L’endemà vaig anar a l’escola com tots els dies, la mare em va dir:

- No facis tard aquesta tarda, que el pare vol sopar d’hora i ja saps com es posa si no hi ets. Si massa que ho sabia, almenys havia pogut dormir tranquil aquella nit.

La mare m’havia matriculat a un col·legi nou, on em quedava tot el dia fins a la tarda, a l’hora de dinar quan em vaig asseure a la taula alguna cosa no parava de ballar dins al meu cap: era aquell edifici no sé que tenia però havia de tornar-hi era superior a mi. Quan vaig acabar me’n vaig anar una estona al pati a llegir ja que no tenia gaires amics, al cap d’una estona va tocar la sirena que ens avisava que començaven les classes de la tarda.

Les dues hores em van passar volant, no me n’havia adonat que ja feia cinc minuts que la professora se n’havia anat i només quedava jo en aquella classe. Quan vaig sortir vaig agafar el camí més llarg cap a casa, per què ho feia?, es que tenia por d’arribar a l’altura de l’edifici? No, no pot ser havia estat tot el dia pensant que volia tornar-hi, no podia ser això. Sense adonar-me’n vaig arribar-hi, allí estava ja m’havia decidit: hi havia d’entrar. Vaig obrir la reixa i quan ja havia agarrat el pany de la porta vaig recordar: - El pare!, no vol que faci tard , sense pensar-m’ho dues vegades vaig enfilar el camí cap a casa, avui no es el dia ja ho tornaré a provar.

Quan vaig arribar a la cantonada de casa ja vaig sentir els crits, avui hi havia moguda, vaig pensar. Sense dilació vaig enfilar les escales cap a la meva habitació, però el soroll cada cop era més insuportable, de sobte la porta es va obrir de bat a bat, era ell venia decidit a fer alguna cosa. La mare era darrere seu intentant parar-lo però no ho va aconseguir. Ja ho havia tornat a fer, el meu cos cada vegada era més resistent com si hi hagués alguna cosa que em portava lluny d’allí.

Quan la cosa es va tranquil·litzar el meu cap va tornar en sí , ja estava decidit aquella seria la nit. Vaig agafar la llanterna que la mare m’havia regalat pel meu aniversari, el sac de dormir i dues barretes de xocolata que havia agafat del menjador, sense fer soroll vaig sortir per la finestra i vaig dirigir-me cap a la casa sense mirar enrere. Quan hi vaig arribar no se sentia ni una mosca, em va agarrar una mica de por, però estava decidit no volia tornar a casa meva. Vaig obrir la reixa com havia fet per la tarda i vaig enfilar el camí cap a la porta principal, de sobte la porta davant meu es va obrir sola com si la casa tingués vida pròpia i m’invités a entrar. Tot era fosc, no es veia res de res, i vaig decidir explorar les estances. Primer el menjador, era enorme, una mica polsós i amb teranyines, segurament va ser un menjador de luxe en els seus temps; després, la cuina i finalment vaig pujar la gran escalinata per a buscar alguna habitació en condicions per a passar la nit.

Un cop vaig ser al pis de dalt, vaig sentir un soroll i els pels del clatell se’m van eriçar, al girar-me vaig veure com un llum que provenia d’una de les habitacions però la porta era tancada. Estava mort de por però ja m’havia decidit, no podia fer marxa enrere, i vaig pensar que algú havia fet el mateix pensament que jo. Em vaig acostar a la porta i vaig provar d’obrir, una llum molt intensa va envoltar-me i de sobte vaig caure a terra perdent el coneixement.

Quan vaig obrir els ulls, em vaig trobar dins al meu llit i vaig pensar quin somni més estrany. Baixant les escales de casa, vaig sentir una olor que feia molt de temps que no sentia –la mare a fet galetes -, allí estava ella com mai abans l’havia vist, ja no plorava, estava contenta fent l’esmorzar per a mi i el meu pare. Ell també era a la cuina, alguna cosa em va fer retirar però no m’ho podia creure, l’estava ajudant, la seva cara havia canviat i la seva roba també, ara tenia una feina.

Era alguna cosa inexplicable, l’últim que recordava era que estava palplantat davant la porta d’una de les habitacions de la casa, aquella casa ........ No ho podia creure però era tant real i em sentia tant bé que no ho vaig dubtar : “potser m’ha arribat l’hora de ser feliç a mi també”.

Passaven els dies i allò era un miracle : ara si som una família. Totes les coses que no havíem pogut fer en aquells anys, ara es feien realitat. Però hi havia alguna cosa que no em deixava, era un pensament que es repetia continuament : això no pot ser real, alguna cosa falla. Per la nit, em disposava a ficar-me al llit com sempre i quan vaig aconseguir adormir-me ho vaig veure clar, davant meu tenia la imatge de la mare, però ja no somreia sino que em repetia “ajuda’m.....” Vaig aixecar-me d’un bot, no podia deixar la mare sola encara que allò fos meravellós, no, no podia deixar-la sola. No sabia com sortir d’allí i em vaig posar molt nerviós, de sobte el cap em va començar a donar voltes i tot es va quedar en blanc. A l’incorporar-me em vaig adornar que tornava a estar al passadís de la casa, ho havia aconseguit, havia de tornar a casa de seguida. Vaig enfilar-me escales a baix i sense mirar enrere vaig dirigir-me a casa.

Quan vaig ser a la cantonada, alguna cosa anava malament, al voltant de casa meva hi havia un gran aldarull. M’hi vaig acostar sense pressa, obrint- me pas entre la gent. Quan vaig aixecar el cap la vaig veure: allí estava plantada en mig de la porta, parlant amb un home, tota la tensió que havia acumulat en un moment va marxar sense deixar rastre. Quan ella em va veure, la cara li va canviar, i es va acostar a mi amb els braços oberts fent-me una abraçada tant forta que gairebé erem una sola persona per uns moments. Jo estava una mica desconcertat i de tot el que m’explicava només em vaig quedar amb unes paraules: fill meu, el pare ja no tornarà més.

Han passat vint anys, ara passo davant d’aquella casa tots els dies per a portar els meus fills a l’escola i no hi ha cap dia que no li doni les gràcies per mostrar-me una mica de llum a la meva vida grisa i haver-me pogut endur aquell record del meu pare.

Mònica Sebastià, participant en la categoria 5 (majors de 14 anys) del. Premi literari Vent Escrit